S’explica que en un racó de mon hi ha un aire que sempre està content, juga amb els núvols d’allò més bé, s’amaga darrera del sol i de nit abans d’anar a dormir s’acosta a la lluna i els estels per dir bona nit. Bufa tan fluixet que li diuen Airet.

L’Airet, també cal dir-ho, és una mica entremaliat, alguns cops, quan veu la gent passejant, s’hi acosta i fa de les seves.

- Mira, un grup de nens i nenes jugant al futbol! li diu al sol.

- Airet, Airet, portat bé....

- Si em porto bé, però vull jugar amb ells!

I cap allà que se’n va i els bufa la pilota, quan hi son a tocar, torna a bufar i així una estona.

- Mira Núvol, ja estan passejat al Pelut.

- Airet estiguis quiet no el molestis!

- Núvol no passa res, si ell s’ho passa en gran!

- Vols dir? El Pelut cada cop que li fas no para de bordar, no li deu agrada gaire.

Però ell com si res, bufa al morro del Pelut i se li posen tots els pels de punta i borda molt, però l’Airet no pot parar de bufar-li de tanta gràcia que li fa!

Però això només ho fa una estona petita. També ajuda a la gent.

Un dia esta jugant amb el Núvol a fer-li formes, ara és una rodona, ara un quadrat, ara un cor...i de sobte veu una dona a qui se li trenca la bossa i au, tot de taronges pel terra.

- Núvol vaig a ajudar a aquella senyora!

S’acosta a les taronges i les va bufant fins ajuntar-les totes. La dona les arreplega i marxa pensant: Sort d’aquest airet que ha bufat, si no em passo el dia recollint-les!

Però de vegades, s’enfada molt, en realitat no sap perquè, de sobte li agafa un mal humor molt gran. I comença a fer voltes i més voltes sobre ell mateix i llavors bufa amb força i es converteix en una ventada (en alguns llocs a vents així els hi diuen llevantada, tramuntana,...).

Les bufades que fa son molt fortes i posa els núvols davant del sol i, és clar, llavors es torna un vent molt gelat. A les cantonades la gent no pot ni caminar del fort que bufa. També fa caure les coses dels balcons, terrats i finestres, de vegades fins i tot, a sobre d’algú que passa per sota.

Li costa molt de parar i després es queda molt tristot, i llavors esta uns dies quiet com una estàtua, fins que els núvols el van a buscar.

- Va Airet, vine a jugar amb nosaltres, que fa molta calor, no bufes gens.

- Nooo, que quan bufo mira el que passa!

Els estels, que sempre hi son (no els veiem de dia perquè els hi agrada amagar-se), van dir-se que havien de fer quelcom per ajudar l’Airet i així va ser com van aconseguir que es reunissin l’estel Polar, el sol, la lluna i el Núvol. Van pensar i pensar.

- Li podria fer pessigolles amb els meus rajos, va dir el Sol

- El podríem tapar entre tots, va dir el Núvol

- Jo el podria bressar quan estic creixent o minvant, va dir la Lluna.

- Ja ho tinc!, va dir l’estel Polar, farem el que dieu però tot alhora.

Van cridar l’Airet i l’estel Polar va agafar la paraula:

- Airet, ens pots dir que et passa quan bufes tant fort?

- No ho sé, buf, buf, buf, va dir l’Airet amb ganes de plorar. M’agafa una cosa, com una ràbia i llavors necessito bufar i fer-me un remolí i no puc parar!

- D’acord, hem pensat en una solució perquè puguis bufar fins desfogar-te sense fer desastres.

- Si , si, si, visca, van dir tots els estels i els núvols alhora.

- Silenci! va exigir l’estel Polar. El que farem, Airet, és que el Núvol t’observarà i si veu que comences a bufar una mica fort, m’ho farà saber i jo avisaré els estels, que s’ajuntaran per les puntes, i dins s’hi posaran els núvols, llavors el sol amb els rajos i jo amb les puntes et farem anar al mig a bufar tot el fort que vulguis, fins que quedis esgotat.

- I quan se’t passi l’enrabiada, vindràs amb mi i et bressaré fins que estiguis tranquil, va dir la lluna.

I així és com l’Airet té el seu espai per desfogar-se sense molestar ni fer mal a ningú i aquell racó de mon, ara, és l’únic que no té ventades.

I abans que una bufada se m’emporti, cal que acabi el conte.