Hi havia una vegada una mongeteta que estava dins d’una beina, com la resta de mongetes del mon mentre creixen. Diguem que més aviat era de pau i sempre estava pensant amb les seves coses de mongeta, però les seves companyes de beina més mogudes, sempre li deien:

- Mongeteta, vinga empeny la beina amb nosaltres a veure si podem sortir, ji,ji,ji

- Mongeteta, canviem-nos de lloc, vinga!

I, així tota l’estona, la Mongeteta perquè no li diguessin res i l’estimessin, ho feia; I no era que no s’ho passava bé amb les seves companyes! Una estona estava bé, però ella era més d’estar tranquil·leta i fer dibuixos al seu raconet de beina.

Veient que la resta s’ho passaven tant bé, no gosava a explicar-los-hi el que li passava, i quan deia que no en tenia ganes, les companyes li deien:

- Mongeteta, mongeteta, no siguis així, vaaaaa que ens un passarem molt bé!

I és clar ella, posava bona cara de mongeta i els hi seguia la beta, quin remei!

Però cada vegada que jugava sense ganes tenia un punxadeta dins i li agafaven ganes de plorar, però no ho deia a ningú. I ara! que diria? tinc ganes de plorar, no se que em passa...Ni parlar-ne, ja se li passaria, només era una punxadeta i, a més, tampoc ho entendria ningú.

Però clar una punxadeta d’un dia, una punxadeta d’un altre, eren moltes punxadetes i cada cop estava més trista i rarota per dins i feia bona cara per fora, o això pensava ella.

Les seves companyes de beina es van adonar que no jugava amb ganes i van deixar de convidar-la als seus jocs....i la Mongeteta cada cop estava més soleta i amb moltes punxades dins.

De sobte un dia, uns ditots van obrir la beina, i a la Mongeteta i les seves companyes les van posar amb moltes altres mongetes...n’hi havia de verdes com elles, de morades, de blanques, del ganxet. També hi havia cigrons i llenties, la Mongeteta estava molt neguitosa, només li faltava això ara, un munt de llegums desconegudes!

Allò era un xivarri, que si deixa’m lloc, que si quin color més estrany tens, que no ens barregem...i així fins que cada llegum va acomodar-se i trobar el seu lloc.

Estava ella amb els seus pensaments quan un cigró que estava allà s’hi va acostar:

- Bon dia, sóc el Cigrobservador, i he vist que estas molt tristota. Què et passa?

- Bon dia, va dir la mongeteta, jo tristota? No se d’on ho treus això!

- És que jo soc el Cigrobservador, i he vist que alguna cosa no va bé, i tu et penses que no es nota, però si!

- Bé, potser si, però no tristota no és!

- Doncs, que és?

- No ho se, li va dir la Mongeteta a punt de plorar.

- A veure si no en tens ganes, no en parlem, no cal, quan tu vulguis em busques i m’ho expliques.

La Mongeteta va quedar parada i pensativa, i es va dir a si mateixa que no, que no li havia d’explicar res a aquell cigró...però la veritat és que aquell dia li va semblar que tenia una punxadeta menys.

L’endemà la Mongeteta va anar a trobar el Cigrobservador, i al dia seguent, i l’altre i l’altre. I vet aquí que cada dia perdia una punxadeta.

Un dia que tornava de parlar-hi, va veure les seves companyes dins d’un estri que una dona movia i elles saltaven molt amunt! Els va demanar d’afegir-se i li van dir que si, quan la dona va parar de fer-les moure, les companyes li van proposar:

- Mongeteta ara anem a rodolar una estona! Que vens?

La Mongeteta no en tenia gens de ganes, però què havia de fer! els anava a dir que d’acord, però la seva boca va dir:

- Noies, m’ho he passat en gran, però ara vull marxar a dibuixar, necessito estar tranquil·la i sola una estona (Uff, que he dit? va pensar per dins, ara s’enfadaran)

- Perfecte, si et repenses estarem al nostre raconet jugant, fins després!

La cara de la Mongeteta no tenia preu! es va quedar allà palplantada (bé paltomobada perquè les mongetes no es planten).

Semblava que allò de parlar amb el Cigrobservador li anava bé, tant bé que ella també va aprendre a observar el que passava al seu voltant.

I així és com es va fixar en la Llentieta que sempre estava en una cantonada llegint i en un cigronet que sempre estava escrivint. Després de molts dies es va atrevir a parlar-hi, es van fer molt amics i cada dia estaven els tres una estona junts i de vegades ni parlaven, cada un feia la seva, però estaven contents d’estar junts!

També continuava jugant amb les seves amigues, que tampoc es pot estar tot el dia quieta, dibuixant i pensant.

I us preguntareu si la Mongeteta mai més va tenir punxadetes... doncs si que en va tenir i moltes, i li costava explicar-ho, perquè, és clar, costa molt explicar les teves coses als que tens a prop, fa vergonyetes.

Però llavors anava a trobar al Cigrobservador i hi parlava una estona. Aquestes xerrades l’ajudaven a poder explicar a les companyes i companys el que realment volia fer i a no fer el que no volia. I així cada cop era més ella mateixa.

I abans de que a la Mongeteta vulguin cuinar, aquest conte s’ha d’acabar!